Ha retornat amb força la lectura de l’horòscop com a rutina justificadora de la bonança o desgràcia de les relaciones interpersonals i la faena. L’experiència ens diu que qui encerta en la seua missió de lectura del futur és perquè compta amb una gran capacitat d’empatia i de coneixement sobre el comportament humà. En política passa igual, però en moltes ocasions encertar les previsions de futur no és gens satisfactori, especialment per a forces polítiques com la meua, que preferiria governar i poder transformar eixe futur. Hi ha una esquerra encantada de tenir raó en les seues prospeccions ruïnoses. Des d’ací ho dic clar: no volem tenir raó, volem canviar l’estat de les coses i fer de Sant Joan un poble millor.
Fa unes setmanes ens alçàvem amb la notícia que l’antic Lloixa seria recuperat com a centre multiusos i conservatori de música. El PSOE ha tardat 6 anys a acceptar el que des de Compromís veníem dient fa anys i anys. La millor i única opció real per al conservatori i ús d’instal·lacions per a les associacions de Sant Joan era aquesta. Entre els motius estava que la Torre Ansaldo no oferia un espai suficient ni ara ni amb el projecte que va pagar l’Ajuntament i que va costar milers d’euros. A més, l’oferiment dels espais confrontants d’Ansaldo a Conselleria per al Pla Edificant (renovació de l’IES Berlanga) posposava qualsevol opció de completar aquell projecte de casa musical en els propers anys.
Han caigut del burro, però hem perdut uns meravellosos 6 anys on gent de l’Orfeó, el grup de danses tradicionals l’Espardenya i el Cantaret, associacions dedicades al teatre o la mateixa SM La Paz podrien estar gaudint i aprofitant ja un edifici públic que va ser abandonat pel PP. Açò no hauria de passar desapercebut a totes eixes persones que estimem Sant Joan. Recordar qui ha estat honest, accessible i transparent des del primer moment i qui ha preferit enganyar amb ànim electoralista és important si volem caminar cap a un municipi ben gestionat.
Per fer memòria, en 2016 Jaime Albero va llançar el projecte sense haver passat ni pel departament d’Urbanisme. No sabia ni els metres quadrats amb què podia comptar i ni tan sols si l’edifici s’adequava a les necessitats. No li importava. Anava per davant el personalisme i el màrqueting. Als que vam demanar prudència perquè sabíem que aquest projecte era una “ocurrència del senyor alcalde” se’ns va tractar com a l’enemic a batre. Als que podeu pensar que tot açò sona molt infantil i ridícul, compartisc l’opinió. Per això, enfront d’una ocurrència, calia posar un poc de sentit comú.
Així i tot, amb açò es va fer partidisme i gent confiada del poble es va creure les mentides i pensaven honestament que estàvem en contra del projecte quan en realitat el que estàvem fent era defensar una opció viable perquè el projecte es fera realitat el més prompte possible. Així és com alguns partits juguen amb les persones, els mentixen i després pretenen que la ciutadania vaja a votar-los. No hi ha millor favor a la democràcia que ser honestos i complir amb la paraula donada. Jugar conscientment amb la credulitat de la gent per interessos espuris és antidemocràtic, perquè té com a conseqüència la creació d’un pensament reaccionari contra la mateixa democràcia i els seus intermediaris: els polítics i polítiques. I no, no totes som iguals.
De fet, des del grup municipal i del col·lectiu local en cap moment vam claudicar i sucumbir a la pressió. Vam redoblar els esforços i vam explicar els problemes que suposava acceptar el projecte. Per exemple, quan l’alcalde ja va parlar amb el personal tècnic, el qual li va advertir que l’espai d’Ansaldo era insuficient, va passar a dir que es construirien uns edificis al costat.
Després, quan des de la regidoria d’Urbanisme vam fer públics els problemes que suposava això amb un BIC, que exigeix una protecció de l’entorn, es va passar a demanar un avantprojecte que integrara paisagísticament les noves aules de música, que anirien soterrades. Tot era una constant improvisació. Serietat zero. En privat, moltes persones ens reconeixien que era un desficaci, però al final eren preses de les possibilitats que se’ls donava des de l’Ajuntament: o Torre de la música o res.
Sort que en la sol·licitud de subvenció a la Diputació per a la recuperació de la Torre Ansaldo des d’Urbanisme vam colar que aquesta continuara dedicant-se al Museu etnogràfic (a més de a la música, en un intent de trobar un punt intermedi i de consens). Per moltes referències a Isidre Buades que es puguen fer, la realitat és que dels pocs que vam fer honor a la seua memòria en eixe moment vam ser els companys i companyes de Compromís. Una vegada estava concedida la subvenció com a museu, canviar el projecte suposava perdre l’ajuda econòmica. Així és com el museu s’ha fet realitat.
No puc evitar sentir tristesa per la pèrdua de temps que ha suposat esta qüestió per a moltíssimes persones a Sant Joan, però tampoc puc evitar sentir orgull del nostre compromís amb les persones i amb Isidre. No podria eixir al carrer sense saber que, malgrat cometre errades, la nostra intenció sempre ha sigut honesta i clara i el nostre projecte només ha tingut una finalitat: servir al poble de Sant Joan.
És per això que en març de 2020 vam fer una proposta oficialment perquè es rehabilitara l’edifici en qüestió i es convertira en “una casa de la música o de les arts (on podrien entrar diverses organitzacions de música, dansa, teatre i altres)” per tal de “reforçar el teixit productiu local al mateix temps que donaríem una solució definitiva a les necessitats de tants santjoaners i santjoaneres”.
Tal com vam dir, l’antic Lloixa ha de recuperar-se com a prioritat per a poder oferir un espai a les associacions i agrupacions artístiques del nostre municipi. Creiem ineludible prendre una decisió com aquesta, on economia i cultura oferixen una aliança ara més que mai necessària. Ha de ser la Casa de la Música i de les Arts que totes podem imaginar. Compromís això ho té clar. És per això que confie que aquelles persones cansades de mentides i d’una política d’artificis abracen la nostra complicitat i confiança. Hi ha altra política possible i nosaltres ho demostrem amb fets, no paraules. Així continuarem.
Sergio Agueitos