Són nombroses les notícies que en les últimes setmanes han sigut protagonitzades per la Finca Palmeretes. I no és per a menys. Durant molts anys l’immoble s’ha vist abocat a un injust espoli, abandonament i deteriorament a causa de la falta d’interès dels seus propietaris. No obstant això, la Regidoria Delegada d’Urbanisme ja s’ha encarregat de les labors de neteja i manteniment.
Els recents informes advertien del seu delicat estat i, per tant, era necessari que l’inici d’aquestes tasques es duguera a terme amb la màxima rapidesa. Són considerables els desperfectes ocasionats i el furt d’elements de gran valor, fruit de la deixadesa per part dels seus responsables. La desaparició de la pràctica totalitat de la fusteria de portes i finestres o de les escultures del jardí, sumats als quasi trenta incendis que s’han registrat des de l’any 2012 i als continuats actes vandàlics, han fet que aquest bé protegit es convertisca en un lamentable despropòsit al que cal brindar dedicació.
La Finca Palmeretes, catalogada amb nivell de protecció parcial, forma part de la herència que hem rebut, com moltes de les cases senyorials de l’Horta d’Alacant, i té un gran valor etnològic. Gairebé ningú sap que l’ús de taulelleria en la línia d’imposta de la façana o el de les cresteries de ceràmica que formen dibuixos geomètrics d’influència estrangera amb lleugers tocs modernistes, són part de l’arquitectura residencial d’una època que la caracteritzen i la diferencien de la resta. És de vital importància, per tant, que les institucions els donen la rellevància que es mereixen. Són empremtes d’una història que ens ajuda a entendre el present; construccions de gran valor que identifiquen i diferencien el nostre patrimoni local i que poden convertir-se en una font d’ingressos i en potenciador d’un turisme de qualitat més respectuós amb l’entorn.
Ara, si bé el problema residix en què les actuacions per part de les institucions són molt limitades a causa del caràcter privat de les propietats, també és cert que a Sant Joan han tingut fins ara altres prioritats. El propietari de l’immoble és qui té el deure de conservar, rehabilitar i realitzar inspeccions de l’edificació, tot i que això no significa que els ajuntaments puguen despreocupar-se, sinó que han de buscar la col·laboració amb ells i proporcionar ajudes per tal de vetlar per la seua conservació; i si escau, exigir la materialització del deure del titular, tal i com Compromís ha vingut defenent durant anys.
Palmeretes no és l’única propietat que ha patit les desavinences de les irresponsabilitats. Durant més de deu anys, l’Ajuntament de Sant Joan redactava un pla general que resultà caduc abans d’engegar-lo, i és una paradoxa que mentre es gastaven els diners en projectes i catàlegs de béns protegits, aquests patien la degradació. Altres, com La Dominica, desaparegueren completament. La casa de La Paz (del de Comte), per exemple, ha vist com ni l’Ajuntament ni els propietaris vetlaven per la seua conservació. O el cas d’Ansaldo, on la Generalitat Valenciana es va gastar 14 milions d’euros en la reurbanització de l’Alqueria, sense que l’Ajuntament li exigira que es fera càrrec de la seua restauració.
Encara queda molt per fer en aquesta matèria. Compromís estarà ahí, denunciant els que no valoren el patrimoni local i, especialment, els que es prenen la llibertat d’arrasar deliberadament les poques empremtes del passat que encara romanen entre nosaltres. Eixos vestigis formen part de la identitat d’un poble que es manifesta amb la seua història, les seues tradicions o la seua arquitectura, i no protegir eixa identitat fa que perdem un llegat que ens desvincula dels nostres avantpassats, privant a futures generacions del valor d’uns llaços que tarden segles a formar-se.