Quan ja pensàvem que ens quedava poc per veure, hem rebut la notícia que el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana ha decidit la paralització cautelar del repartiment d’una part de les beques universitàries que concedix cada any la Generalitat Valenciana, mentre resol els recursos presentats per la Universitat Catòlica de València. Les ajudes paralitzades són les referents al curs passat, les del curs que ara comença encara no s’han convocat. L’advocacia de la Generalitat recorrerà la suspensió cautelar, ja que això suposaria no poder atorgar cap d’aquestes beques a cap alumne de cap universitat.
Per comprendre en profunditat l’ocorregut, seria interessant analitzar les diferents variables que conflueixen en aquest assumpte. La Universitat Catòlica de València exposa que el criteri de concedir beques únicament als estudiants de les universitats públiques vulnera els drets dels estudiants de les universitats privades i, per tant, demana que s’incloga als seus alumnes als pressupostos per a la concessió de beques.
Les universitats privades durant molts anys, no van rebre beques de la Generalitat. Va ser durant el govern de Francisco Camps quan es va prendre aquesta decisió. Casualment, la Universitat Catòlica de València ha tingut com a professors a destacats dirigents del PP com Francisco Camps, Ricardo Costa o Alfonso Grau (este últim és un dels seus patrons). No és d’estranyar, aleshores, que el Partit Popular haja eixit a defensar el posicionament de la UCV, que ja es beneficiava amb més d’1 milió d’euros públics per pagar unes taxes que són aproximadament el doble que les taxes públiques. Les taxes del Grau de Dret a la universitat pública és de 1.200 € per curs mentre a la UCV és de 4.900, o les taxes de Medicina són de 1.600 aproximadament en la pública, mentre a la UCV és de 9.900 €. També seria convenient recordar que 5 campus d´esta universitat privada no paguen IBI.
El Partit Popular, durant els seus anys de govern i, concretament en la seua política educativa, va adoptar una línia d’actuació en la qual s’ha anat barrejant (cada vegada amb menys pudor) assumptes i recursos públics i privats, amb el feble argument que és més rendible subvencionar centres privats que sostenir centres públics de qualitat, una falsedat sobradament demostrada.
Una de les garanties del sistema públic és el seu accés mitjançant la nota que obtenen els estudiants després de realitzar la mitjana ponderada entre la nota del batxiller i la selectivitat. Un mèrit que oblida la capacitat econòmica de cadascú, centrant-se en les capacitats del alumne i posant els estudiants en peu d’igualtat.
Els estudiants que no poden entrar en la carrera que desitgen i disposen dels recursos econòmics suficients, podran optar per realitzar els seus estudis en una universitat privada, independentment de la nota que hagen obtingut, sense el mèrit de traure una nota que sí és necessària en la pública.
El Govern del botànic i el Conseller Marzà, de Compromís, fan el correcte defensant el sistema públic i la bona gestió dels diners dels valencians i valencianes mentre el Partit Popular i aliats es dediquen a obstaculitzar i negar el dret de milers d’estudiants a accedir a l’educació pública superior de les persones amb menys recursos. Han demostrat treballar en esta línia des de tots els governs que han presidit i ara, en la oposició i via judicial, continuen.
Becar els estudiants de la universitat privada mentre a la pública és constant la mancança d’inversions és l’aposta per un model desigual que subvenciona a aquells que ja disposen de recursos i ens situaria en una situació d’anormalitat respecte de la resta d’universitats privades del món, les qual tenen el seu propi sistema de beques, amb fons propis.
Per tot, la Universitat Catòlica de València faria un bon servei a la societat no obstaculitzant l’accés a les beques dels estudiants amb menys recursos econòmics i aplicant-se la frase “Al César allò que és del César i a Déu allò que és de Déu”.
Isabel Pastor.