Ni masclisme ni feminisme. Ni oxigen al cervell

Quan parlem de feminisme hi ha qui s’imagina dones robustes fumant puros i que, a més a més, donen colps damunt la taula en contra de la figura de l’home. Dins de cada societat, els éssers humans formen les seues pròpies idees, esquemes mentals i estereotips condicionats per diferents coses, entre elles la ignorància o la simple aversió. És en aquest punt on ens trobem. El punt en què la societat ha basat la seua vida, i de vegades la dels altres, a partir d’idees errònies. És d’aquesta manera que, fins i tot, s’arriba a pensar que masclisme i feminisme és el mateix.

En un principi volia posar de manifest la lluita feminista i el paper fonamental que té en la nostra societat. Però sembla que encara és necessari revisar els conceptes dels quals parlem que obstaculitzen el progrés i impedeixen aprofundir en aquesta qüestió. Per tant, tornem a la base: segons el diccionari normatiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el masclisme és el “conjunt d’actituds i pràctiques sexistes discriminatòries per a la dona”, mentre que el feminisme es tracta d’un “moviment que té com a finalitat aconseguir la igualtat dels drets de la dona respecte als de l’home”. No es pot dir més clar.

És per això que és un despropòsit posar al mateix nivell aquests dos conceptes. Tan fàcil com recórrer al diccionari. Les declaracions desafortunades dels últims dies posen de manifest la desídia de tots els que escupen barbaritats sobre aquest tema. Feminisme no es pot confondre ni, molt menys, se’l pot atribuir les connotacions pejoratives del seu antònim “hembrisme”. Aquest neologisme, que suposa una actitud d’autoritarisme contra els barons, sorgeix gràcies a l’evolució de la llengua que respon a les necessitats dels parlants segons el moment social en què ens trobem. Per tant, l’antònim de masclisme no és feminisme. Cal definir també què és un antònim?

Parlem doncs de què el feminisme està relacionat amb la idea de que la dona és ama i senyora del seu cos, la seua ment, la seua vida i la seua historia. L’home ni cap agent extern té poder per a decidir en cap dels aspectes sobre ella. Recorde que representem més d’un 47% de les persones, quasi la meitat de la població. Parlem d’un col·lectiu a les quals se’ls priva la llibertat, els drets i la vida. Sí, la vida. Com a conseqüència d’aquesta confusió que dificulta la lluita per la igualtat, estan assassinant persones. Tan avançats i respectuosos que ens creiem, les dones encara hem de suportar el pes de la violència masclista.

Diguem-ho sense prejudicis. Jo sóc feminista. Ser feminista hauria de ser el més comú perquè és el més natural. És inherent a les persones que advoquem per la igualtat, i no deuria per tant ser menyspreat o considerat un tema excloent. El feminisme no ens distrau de les altres lluites. Perquè la vertadera igualtat s’amaga darrere de l’eradicació de tots aquells elements masclistes tan invisibilitzats, assumits i interioritzats que acaben oprimint a la dona d’una forma o d’altra. En diferents graus, inclús dins de grups que defenen la igualtat entre els homes i les dones.

Però no ens desviem del tema. Per aquesta raó és fonamental considerar la lluita feminista al mateix nivell que altres i no únicament una qüestió de dones. Nosaltres som persones i tenim la mateixa autonomia i independència que un home. És per això que no podem consentir un tractament tergiversat i injust d’aquesta lluita. I menys que vinga de responsables públics als quals se’ls ompli la boca amb paraules de respecte, drets i democràcia. Per a tots ells, un consell: la pròxima vegada que vulgueu posar el feminisme a l’altura de masclisme -bé siga entre amics, a casa, a classe, al treball o al saló de sessions plenàries d’un Ajuntament- penseu, respireu, oxigeneu el cervell.

Alba Lledó, regidora d’Igualtat

Arxivat en: Cultura i Educació, Igualtat, Local, Moviments Socials

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *